diumenge, 19 d’abril del 2015

Un gran roure al parc de la Font del Racó

Situat a la falda de la serra de Collserola i amagat entre els revolts de l'avinguda del Tibidabo, el parc de la Font del Racó ès un espai forestal amb un fort pendent que conté la vegetació primitiva típicament mediterrània que inclou garrofers, pins blancs i pinyoners, xipresos, palmeres, etc. i algunes espècies introduides de jardineria com els grans lledoners que hi habiten.
A la part baixa del parc hi trobem un enorme i elegantíssim roure catalogat com arbre d'interés local. Amb una alçada d'uns 18mt, i amb més de 100 anys de vida, el roure te una capçada ampla i majestuosa formada per grans branques que s'enlairen buscant la llum dins el conjunt forestal.



dilluns, 13 d’abril del 2015

La pandemia dels oms


 A l'entrada del poble de Travesseres hi ha un om d'uns 10m d'alçada en molt bon estat de conservació. Un veí del poble em va dir que en el mateix lloc n' hi havia un de molt gran que va morir fa molt temps d'una greu enfermetat i que posteriorment van plantat aquest que va venir vacunat d'orígen.






La malaltia ès de fet una pandemia associada a un fong (Ceratocistis ulmi) que obstaculitza els conductes de la saba i l'arbre comença a marcir-se i en pocs mesos es mort. Les espores del fong les transporta un petit insecte escolítid que s'alimenta de les fulles i la fusta de l'arbre. Tanmateix la segona via d'infecció ès a través de les arrels d'un arbre malalt que infecta als que hi ha aprop.

Els oms són arbres caducifolis que viuen preferentment en zones humides. Les fulles són ovals, alternes, un xic asimètriques i doblement dentades. Les flors apareixen abans que les fulles i són inflorescències de color vermellós. Els fruits són samares alades.
.

diumenge, 12 d’abril del 2015

Una alzina surera catalogada al parc de Monterols

 

Al parc de Monterols de Barcelona trobem una alzina surera centenària catalogada com a arbre d’interès local.
La surera o també anomenat suro, és un arbre de mida mitjana que pot assolir excepcionalment els 20m d’alçada, les seves fulles persistents, verdes tot l’any són menudes  i peludes al revers. La capçada és força esclarissada i el tronc, sovint tortuós.
El tret més característic d’aquest arbre és l’escorça de color gris clar, molt gruixuda i esponjosa, profundament clivellada que recobreix el tronc i el conjunt del brancatge i de la que s’extreu el suro, que té múltiples aplicacions industrials. Tanmateix el suro és un formidable aïllant tèrmic que protegeix l’arbre del foc, de manera que és una de les poques espècies capaç de rebrotar després d’un incendi forestal.
La surera fa boscos esclarissats a la terra baixa mediterrània anomenats suredes, on conviu amb altres espècies arbòries com les alzines els castanyers o el pi pinyoner i amb espècies arbustives com ara l’arboç, el bruc, l’argelaga, l’arç i l’estepa. A causa de l’extracció comercial del suro la majoria de suredes han perdut el sotabosc primitiu

divendres, 10 d’abril del 2015

Garrofers centenaris al parc de Monterols

 

Els garrofers centenaris del parc. Ceratonia siliqua
Quelcom rellevant del parc de Monterols és la gran quantitat de garrofers centenaris que hi habiten, hereus d’un passat agrícola, sovint de fam i misèria.
Originaris del golf Pèrsic, els garrofers, els van introduir els fenicis arreu del litoral mediterrani per la seva resistència a la sequera i als sols erms. El seu fruit, la garrofa, és un llegum gran, de color bru, gairebé negre a la maturitat, que durant segles s’ha utilitzat com a farratge per al bestiar i en menor proporció també l’ha consumit l’home. Amb la seva polpa s’han elaborat dolços, begudes i sobretot succedani de xocolata.

A Catalunya, després de la guerra civil espanyola i de la crisi de la vinya a causa de la fil·loxera els garrofers es van expandir arreu del litoral. Amb la industrialització i la conseqüent davallada del bestiar de treball, el conreu de la garrofa va entrar en regressió. Avui, cercles gastronòmics la reivindiquen.